Enrique Sueiro
Catalunya Cristiana, 29 juliol 2010
Vaig conèixer la Virgínia l’any 96. Ella tenia 22 anys, i jo, 28. Compartíem inquietuds socials similars, amb la diferència formal de la seva militància socialista. L’avortament era un dels pocs temes de discrepància, potser l’únic. Van passar els anys. Catorze. Quan la vaig trucar pel seu aniversari estava molt contenta pel seu embaràs. Uns mesos més tard, el diagnòstic va revelar unes malformacions de gravetat màxima. Va avortar. Decidir va ser molt dur.
El mes de març passat, en ple debat social sobre la nova llei per a aquesta vella i trista realitat, la professora Jutta Burggraf i jo vam publicar Ser y parecer defensores de la vida. En síntesi, intentàvem evi tar avor tament s procurant fer amable el que és bo (la vida), no obligant ningú a fer el bé, comprometent-nos amb l’afecte que treu del pou… i reconeixent que ens pot passar a tots. Aquell mateix dia vaig rebre un sms: «Un article com aquest que heu escrit reconforta i encoratja. Una abraçada ben forta. Virgínia.» Li vaig respondre que, si en tenia ganes, estaria encantat d’escoltar-la. Així va ser, aquella mateixa tarda, i durant gairebé tres hores. Vaig entendre més bé què significa comprendre perquè, si m’haguessin passat a mi la meitat de les seves desgràcies,probablement, jo hauria fet el mateix: solucionar un drama amb una tragèdia.
Debats decisius com el de la vida en minen la base argumental i n’ageganten l’altura emocional. Gairebé ningú no discuteix avui què diu la ciència; encara menys, què xiuxiueja la mateixa consciència. Juntament amb els esforços de tantes persones que ofereixen valuoses aportacions polítiques, jurídiques, científiques, socials, etc., hi ha lloc també una aproximació emocional.
Sabina canta a Noches de boda una poesia deliciosa que injecta energia en la prosa gastada al voltant de la vida: «Que el maquillaje no apague tu risa, que el equipaje no lastre tus alas (…), que gane el quiero la guerra del puedo, (…) que los que matan se mueran de miedo. Que el fin del mundo te pille bailando (…). Que el corazón no se pase de moda (…). Que las verdades no tengan complejos, que las mentiras parezcan mentira (…). Que no se ocupe de ti el desamparo (…), que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena. Que no te compren por menos de nada, que no te vendan amor sin espinas, que no te duerman con cuentos de hadas, que no te cierren el bar de la esquina.» Ho subscric tot i —per als que intentem ser i semblar catòlics— hi afegiria un verb i un substantiu conciliables amb la versió original: ballant-resant i bar-església.
Amb un altre estil, Axel canta a Celebra la vida: «Piensa libremente, ayuda a la gente y por lo que quieras lucha y sé paciente. Lleva poca carga, a nada te aferres porque en este mundo nada es para siempre (…). Y si alguien te engaña al decir “te quiero”, pon más leña al fuego y empieza de nuevo. No dejes que caigan tus sueños al suelo, que mientras más amas más cerca está el cielo. Grita contra el odio, contra la mentira, que la guerra es muerte y la paz es vida (…). Celebra la vida y deja en la tierra tu mejor semilla. Celebra la vida, que es mucho más bella cuando tú me miras.»
Tots necessitem una mirada i un tu. A més de cançons, hi ha llibres plens de tendresa, de comprensió, d’amor i de perdó. Un clàssic de moda: l’Evangeli. En el fons, és una història d’amor que mostra, entre altres coses, que el perdó no canvia el passat, però sí el futur. Hi ha vida després de l’avortament. La Virgínia ja ho sap.
Catalunya Cristiana (Hi ha vida després de l’avortament).pdf
